Caus a cada cantonada

Pot ser que caiguis a cada cantonada, potser que a cada cantonada hi tinguis un cau. De fet, tot lliga. L’escriptor, que es refugia en el cau de cada prosa, de cada vers, cau en la cantonada de cada ratlla, de cada fragment. I cau també el lector quan penetra en el cau que l’autor li prepara i d’on, potser, a cops el foragita. No hi hauria caigudes si no hi hagués caus, no hi hauria caus si hom no podia córrer de cantonada a cantonada. Caigudes i caus. El risc de l’obra en moviment, el risc del text sota uns ulls que en fan el propi cau o hi busquen la fugida cap al cau d’una altra cantonada. El cau on ens trobem i ens acceptem o ens discutim fins a l’altre cau que pot ser més confortable o més incòmode. Caus petits que t’empresonen i t’asfixien i caus badívols que et vénen grans. Cantonades veïnes o cantonades a distància, corregudes llargues o curtes, ràpides o lentes, a les palpentes que et fan ensopegar o entre clarors que t’enlluernen. Caus i caigudes… És sempre en el cau, però, i no pas entre cantonades, que hom pot trencar-se la closca.